dimecres, 15 d’agost del 2007
Aigua
dilluns, 13 d’agost del 2007
L'hospitalitat d'una comunitat maya
Durant dos dies vam estar acollits a Poxlompoc (o alguna cosa així), una comunitat maya formada per unes 150 famílies, que majoritàriament treballen el camp, i que han creat una associació per a enfortir la seva identitat quechi, recuperar tradicions i alhora obrir-se a un tipus de turisme cultural i respectuós amb el medi, com un mitjà de desenvolupament comunitari. A més a més de nosaltres dos, com a “visitants” hi havia convidades persones d’altres projectes i associacions de la zona.
Durant la tarda van fer balls, al so de la marimba, i vam xerrar amb molta gent, davant la mirada curiosa dels nens i nenes, que flipaven i reien quan es miraven a la pantalla de la càmara de fotos. Després de sopar, arròs amb frijoles i “tortillas”, es va omplir l’església per a fer-hi una reunió i la prensentació de l’associació, i fins i tot ens van demanar que els adrecéssim unes paraules. L’endemà, llevant-nos abans de les 06h, hi havia l’activitat central: cerimònia maya a una cova al riu, també per decidir el nom de la cova. L’excursió va ser de més d’hora i mitja, per fang, pujades, selva, riu…, però el més sorprenent és que un d’ells la va fer amb la marimba a collibè! (una mena de xilofó de la mida d’un piano).
Abans que es tornés a pondre el sol vam acomiadar-nos i vam començar a baixar de nou cap al llac Izabal..., cansats però somrients, amb noves adreces de correu-e i sobretot la sensació d’haver viscut una experiència única.
“Bantiosh”!!
divendres, 10 d’agost del 2007
Yeah, man... Livingston
A part d'aquesta curiosa història, Livingston és un lloc on conviuen ladinos, mayes, garífunes i gent hindú (descendents de migrants de la Índia), i també s'hi parla garífuna, dues llengües mayes, castellà i anglès. Durant quatre dies vam visitar la zona, sobretot acompanyats del George, un rastaman guatemaltec que se sentia més aviat belizeny, rient amb els seus acudits i filosofies, molt més properes a les nostres del què ens haguéssim imaginat. Molt curiosa, aquesta part del país, i encara més haver conegut d'aprop a través d'aquest tipus una part de la cultura garífuna i la visió del món d'un rastafari. Aquí sembla que Bob Marley sigui viu, i el reagge s'imposa arreu davant de les músiques pasteloses i del reggeton.
+ fotos
dilluns, 6 d’agost del 2007
Belize, go slow!
També Belize és un de les meques del submarinisme i l'snorkel, ja que hi ha la segona barrera de corall més gran del món i una geografia molt curiosa que ha generat fenòmens com el mític Blue Hole. Així que a Caye Caulker, una illa més petita que Formentera on només hi ha bicicletes i alguns cotxes elèctrics com els del golf, varem fer 3 dies de panxing, combinant lectura i platja, i un d'esport navegant amb un veler per acostar-nos a les reserves marines, amb mantes, taurons i tortugues.. molt guapo.. Malgrat és una mica més car que els països del costat, Belize és un bon lloc per passar, descansar i visitar..
Ahh, i la llagosta és brutal!
dijous, 2 d’agost del 2007
Mayes d’ahir i d’avui
+ fotos Palenque
+ fotos Yaxchilan
+ fotos Tikal
dimecres, 1 d’agost del 2007
A desalambrar
Encara m'emociono quan penso en el cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 a Santiago de Xile, o en la repressió de la dictadura argentina. Potser és que de ben petit els meus pares em posaven cançons del Víctor Jara i m'explicaven la seva historia i la de milers de revolucionaris, o perquè després vaig descobrir en Daniel Viglietti i vaig conèixer la Sílvia. Sigui pel que sigui, sempre he sentit una sensibilitat especial per aquests temes i un agermanament amb aquella gent que lluitava per "desalambrar" i aconseguir un país més just, lliure, on tothom visqués dignament.
Hi ha gent que se'n riu, d'aquest sentiment, fins i tot el fill de Vargas Llosa va escriure un llibre titulat " Manual del perfecto imbécil latinoamericano o español" (o quelcom semblant) on se'n reia i ridiculitzava la gent d'esquerres que lluitava. Doncs bé, jo no em sento ni llatinoamericà ni espanyol, però segur que sóc un imbècil d'aquests... una persona d'esquerres que vol un canvi d'un sistema tan injust.
Abans d'ahir vaig conèixer el Jorge Salinas, un mexicà de DF, d'uns 60 anys, jubilat de la companyia telefònica mexicana i sindicalista. Un històric de la lluita social, que sopava al nostre costat en un dels menjadors de l'Encuentro Zapatista, i gràcies a l'espontaneïtat de l'Elena, ens vàrem saludar i vam tenir una conversa de quatre hores. I després encara va agafar la guitarra i va cantar cançons mítiques ja amb molta més gent al voltant d'un petit foc. Tant nosaltres, com els nostres col·legues suís i suec, ens vàrem emocionar quan explicava la repressió que havia patit feia aproximadament un any quan en una manifestació pacífica contra l'aeroport que volien construir a Atenco va ser apallissat per una vintena de policies, detingut i empresonat durant una setmana conjuntament amb 200 persones més, entre elles dues espanyoles que també van ser violades.
Tant aquests fets, com els que actualment succeeixen a Oaxaca, els assassinats impunes o la repressió sistemàtica que practica el govern Mexicà amb aquella gent que protesta, em van fer avergonyir d'haver pensat algun dia que situacions com aquesta ja no es produïen a països com Mèxic. Sovint només prestem atenció als cops d'estat i les guerres donant per descomptat que en països "estabilitzats" i fins i tot desenvolupats les llibertats més fonamentals són respectades.
Per la meva part, seguiré sent més imbècil que mai.
+ fotos del encuentro zapatista