dijous, 26 de juliol del 2007

La Revolució Sensata


Fa 14 anys vam sentir a parlar de l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) i sobretot del "Subcomandante insurgente Marcos", mític portantveu de les seves peticions i de la seva forma de veure el món. Des d’aleshores, en comptades ocasions ens informen sobre què està passant a Chiapas i sobre l’evolució del conflicte.
Aquests darrers dies hem tingut la sort de visitar una trobada internacional on els zapatistes expliquen a la societat civil internacional quina feina han desenvolupat des que es van rebel•lar l’any 1994.
Durant 9 dies es realitzen conferències i taules rodones on expliquen i es debat sobre com treballen la salut, l’educació, la situació de la dona, el cooperativisme, la comunicació, la recuperació de la cultura maya... en aquells pobles que van decidir adscriure’s al projecte rebel i insurgent sorgit després de la guerra. Es tracta de comunitats mayes que tradicionalment havien estat abandonades pel govern mexicà, condemnades a no tenir cap servei, a patir la repressió sistemàtica quan reclamaven els seus drets i a treballar per als grans terratinents.
El que més ens ha agradat d’aquest moviment és la manca de doctrina, la humilitat en l’explicació dels seus projectes, el reconeixement de les deficiències, el sistema democràtic que permet a les comunitats decidir si volen o no formar part de l'EZLN i autogestionar-se cada una sense un manual, l’absència de les drogues i l’alcohol, l'empoderament de les dones... I el que més ens entristeix és la manca de coneixement que tenim a Europa d’aquesta realitat i de les agressions contínues que pateixen per part d’un Estat caracteritzat per la corrupció permanent i la manca de respecte als drets humans.
Podem dir que l'EZLN avui en dia és més una comunitat autogestionada que un exèrcit, però homes, dones i infants segueixen portant passamuntanyes per evitar la repressió i mantenen les armes per tenir el dret a defensar-se el dia que sigui necessari.

Mori el mal Govern!!
Viva Zapata, cabrones!


dimecres, 25 de juliol del 2007

Més enllá de les guies de viatge o l'emoció de les tortugues


Boca del Cielo és encara un petit paraís salvatge i oblidat que no surt a les guies de viatge que hem consultat, a la costa de Chiapas, al Pacífic, a unes 4 hores de viatge des de la ciutat de San Cristobal. És com una illa d'uns 30 km de llarg i menys d'1 d'ample, separat de la terra ferma per uns 10 minuts de llanxa motora. No hi ha aigua corrent, i una part no té llum des de fa com 8 mesos, que va caure un llamp a la torre. La gent que hi viu, poca, fa una combinació curiosa de casa seva, perqué també és restaurant i ofereix llits a un turisme sobretot local. Nosaltres vam estar a una tenda de campanya sota una palapa (com sostre de palmera) a la Cabaña de Blas, un noi de l'Hospitalet que s'hi va instal.lar fa anys. A part dels kilometres de platja deserta, el peix i les gambes, el mes emocionant va ser acompanyar els voluntaris que estan a un centre de recuperació de tortugues, per protegir-les dels "hueveros", gent que es dedica a robar els ous de tortuga per vendre'ls. Des de la mitjanit i fins les 03 de la matinada vam estar dalt d'un quad buscant les enormes tortugues que aquella nit, amb el canvi de lluna, havien sortit a pondre els ous. Havies de trobar el seu rastre a la sorra, com una marca de tractor, i uns 20 metres endins hi havia la tortuga, fent un forat. Quan comenca a pondre els ous és quan es poden agafar, perque ja no se n'adona. En posa entre 85 i 120, la sents respirar, s'esforca i es cansa, i la pots acariciar. Després ella tapa el forat, movent tot el seu cos, i se'n torna a l'aigua, a poc a poc. El més trist era seguir un rastre i no trobar la tortuga, i uns metres més enlla descobrir uns xavals que n'havien robat els ous. Moltes vegades, no esperen ni tan sols que pareixi, sino que li obren la panxa amb un ganivet i li treuen, deixant-la mig morta... Però la feina que fan aquests voluntaris socials i el centre de recuperació està canviant les consciències i veure néixer tortuguetes és ara molt valorat pels infants, que ja no seran "hueveros" com els seus avis.


diumenge, 22 de juliol del 2007

San Cristóbal forever, malgrat la tristesa...


L’antiga capital de Chiapas és cosina d’Antigua a Guatemala i de Trinidad a Cuba. Hem tingut la sort de visitar-les totes tres i de viure la màgia que destil·len. Realment les ciutats colonials són molt boniques i interessants, els carrers empedrats, els patis interiors, les cases baixes, el parc central... Però aquí a San Cristobal hem pensat que hagués estat millor no haver-les visitat mai i que no existissin. Exactament això, en el fons és molt fàcil d’entendre. La colonització va destruir la cultura d’aquesta zona i va provocar un genocidi tan bestial que les nostres ments no es poden imaginar. Durant tot aquest viatge estem veient el molt que queda d’aquella cultura i forma de vida, però avui al fantàstic museu de Na Bolom hem conegut encara noves dimensions del gran desastre que va suposar la colonització.

Paradoxalment, ens queden les ciutats colonials, però, malgrat la seva bellesa no és el mateix!



divendres, 20 de juliol del 2007

Nebaj, el record de la guerra.

El Triangle Ixil està al nord oest del país, format per tres poblacions rurals on la guerrilla va tenir un pes molt important durant la guerra civil que va assetjar Guatemala durant més de 30 anys. Vam arribar a Nebaj en el moment àlgid del discurs del candidat Colom, també de dretes, com quasi tots els que es presenten. L'endemà, el guia ixil Nicolás ens va portar fins a Acul, recorrent un camí de pedres, fang, camps de blat de moro, camins entre cases de tova, boscos humits..., a vegades sota el sol i d'altres sota la pluja.

Ell, home tímid i antic guerriller, ens explicava com la guerrilla s'amagava a les muntanyes i rebia suport del poble; com l'exèrcit va fer-hi matances que encara són ben presents a l'imaginari col·lectiu de la població, i com aquesta, que parla com a primera, i a vegades única llengua, l'ixil i/o el quiché, va ser la principal víctima: tant com a civil, com a guerrillera o com a carn de canó de l'exèrcit. Gracies, Nuria, a més l'informe tambe ajuda a comprendre la situacio!

Xela, ciutat cultural





La Jara ens n'havia parlat molt bé, i realment va valer la pena passar un parell de nits a aquesta segona ciutat guatemalenca. La reunió amb els escoltes, la festa per recaptar diners per una ONG local de projectes educatius, el bany a les aigües termals a prop de Zunil amb l'irlandès, la colombiana i les suïsses...

I mentre estem a una ciutat que impulsa la cultura i la participació, llegim entristits com la Ley del Libro no té en compte la tradició cooperativa del nostre país.






Atitlan: un lloc en el món


Quan arribes al llac Atitlan, després de recórrer en bus Antigua –Panajachel, et desconcerta. Tothom que hi ha estat ens havia dit que és undels llocs més bonics del planeta, però es que fins que no ho veus no hoentens. A una alçada d’uns 2000 metres, i rodejat de volcans de mes de3000 metres, hi ha una extensió d’aigua tranquil•la, blava i immensa, arrapada a les faldilles verdes de les muntanyes.

Creuar amb llanxa fins aSan Pedro ens semblà divertit, i en els dies següents ens acostumarem a aquest mitjà de transport. Tots els pobles del voltant tenen noms desants, i aquest és el més hippy: bàsicament hi ha motxillers, hotelets senzills i de colors, bars diversos amb chill out i jardins, vaja, tranquil.litat, bona cuina i bons amics!!!

Ens va faltar posar una espelma a Maximon per la pota del Bernat...


dimarts, 17 de juliol del 2007

Chichi... els colors dels mayes



El mercat de Chichicastenango és el mercat indígena més impressionant deGuatemala, diuen, nosaltres encara ho hem de comprovar, però certament ésimmens i molt interessant. Evidentment també hi ha turistes, però et potsbarrejar per allà amb la gent dels pobles del voltant que hi van a vendrei comprar. Mercat de teixits, de menjar, de sabates, d’electrònica moooltusada, de música, de màscares i joguines de fusta, molts colors i molttranquil, molt diferent dels souks marroquins. Hem dinat a una mena decantina dins del mercat on érem els únics estrangers: pollastre fregit ambpatates fregides i arròs, boníssim..., i si et deixes anar tot surtrodat..., vaja, de moment!!De nit, de nou a Antigua, la nostra última durant aquests primers dies deviatge. Seguim l’actualitat del país guatemaltenc (la del nostre ens famés mandra) a través del diari Prensa Libre. Diuen que és el més crític iobjectiu, però les referències a la quantitat de morts diaris perviolència, bàsicament a la capital, no deixa d’estar a les primerespàgines amb un cert to sensacionalista als nostres ulls europeus... Hitornarem el 17 d’agost!

Pacaya, Pacaya!


Familia Pacaya!!! Aixo sí que es un volcà! I el guia era collonut, esconeixia cada pam de la muntanya, les roques negres d’on surt encara fum iforats de ferro roent. Amb un grupillo, caminant durant quasi 2 hores hemsuperat un desnivell d’uns 800 metres. Primer per bosc humit, després per muntanya verda però pelada i després nomes roca negra, fins i tot calenta i a trossos incandescent. Fins arribar al peu de la part més en ebullició,que ens havíem de treure la jaqueta i tot de la calor.

Se’ns ha fet fosc durant el camí de baixada, i a la llum de les lots hem xerrat sobretot amb dos nois suïssos, cooperants a Chiapas i ara de viatgeper Guate, comentant el documental que el dia anterior van passar a lallibreria El Sitio, sobre el moviment revolucionari dels anys 70 i els fills de guerrillers/es que enviaven a les “colmenas”, ara homes i dones d’una trentena d’anys que analitzaven com funcionaven aquesta mena de cases protegides, primer a Nicaragua i després a Cuba.


+ fotos Pacaya

La sort de viatjar! ANTIGUA


Les 06 del mati, Manhattan, un cotxe negre immens amb nom de president ensrecull per portar-nos a l’aeroport de La Guardia, a menys d’una hora delcentre de Nova York. A les 07:30h ens entaulem ja facturats: ous remenats,patates, bacon i cafè amb llet, es tracta d’omplir la panxa per dormir bea l’avio. Després de volar una estona, aterrem a Charlotte, que encara nosabem situar al mapa americà. Quatre o cinc hores mes tard, arribem a laciutat de Guatemala, però encara ens falta arribar a Antigua…! Finalmentho aconseguim, i ens instal•lem a aquesta bonica ciutat colonial durant 4nits. Ja abans d’arribar, però, comencem a analitzar la campanya electoraldels més de 15 partits polítics que concorren a les eleccions del propersetembre a un país colpejat contínuament per la corrupció i l’incomplimentdels acords de pau de mitjans dels 90.És l’estació humida, però no plou ni fa calor. La ciutat és de casesbaixes i molts colors, ple de bars, restaurants, agencies de viatges ibotiguetes, tots els carrers empedrats, i on es combinen els busosaquelles escolars grocs dels USA amb els carros de cavalls, lesmotocicletes i els cotxes atrotinats. Hi ha molts turistes, o més aviatestrangers, estudiant castellà i d’altres que s’hi han instal•lat.L’allotjament és perfecte: té una terrasseta i les parets de color grocamb sols de ferro i mascares, a l’Anna li encantaria!

dijous, 12 de juliol del 2007

Algunes impressions de Nova York


És impressionant la quantitat d'informació que tenim dels Estats Units d'Amèrica, i alhora, quantes coses et sorprenen quan arribes a una ciutat com New York. Els USA estan per tot arreu a les nostres vides barcelonines, molt més que no pas la Xina o la Índia, però tot i així, tenim tòpics i tendim a generalitzar i criticar per sistema. Nova York és, diuen, un oasi als EUA, això no ho hem pogut comprovar, però el què sí que hem vist és una ciutat que no et deixa indiferent, i que alhora té moltes cares.

Evidentment, hem pujat a l'Empire a fer el guiri i vam veure com la llum del sol donava pas a les llums de la ciutat. Hem descobert els parcs, alguns immensos, com el Central Park, on la gent s'hi refugia i esdevenen un veritable lloc d'esbarjo trencant l'asfalt de la ciutat. La Zona Zero també et toca, però no pel solar ple de màquines, sinó pel què s'explica per exemple a l'església del davant. Això sí, enlloc es contextualitza l'atemptat, només es parla de la tragèdia i la unió del poble novayorquès.

El luxe de la 5th Avenue, el Rockefeller's Center, el Moma, el passeig pel Brooklyn Bridge i la cua per un gelat deliciós, els noodles i les birres pel Village, les hamburgueses de debò i boníssimes, una barbacoa el 4 de juliol al parc, conèixer el Soho, Chinatown i el què queda de Littleitaly. Els gratacels d'Uptown i Times Square, malgrat ho hem vist a mil sèries de televisió, et deixen amb la boca oberta. I vaja, segur q ens deixem altres racons.

Això sí, el què t'ajuda més a comprendre un lloc nou és la seva gent. Per això la companyia de la Jodi i l'Oscar ha estat clau, deliciosa! Gràcies, macos!

diumenge, 8 de juliol del 2007

Chelsea Hotel


Al barri de Chelsea, al cor de Manhattan, hi ha el mític Chelsea Hotel, històric lloc de trobada d'intel·lectuals, bohemis i artistes, com Cohen, Janis Joplin, Warhol o Arthur Miller. Fa pocs dies, van cessar el director i ànima mater d'aquest establiment, Stanley Bard, de 73 anys, responsabilitzant-lo de la seva progressiva decadència, per fer-ne un de nou, que de ben segur no tindrà la mateixa màgia.

Concidint quasi en el temps, i a un altre nivell, he tingut la sort de viure a un nou Chelsea Hotel en plena esplendor i efervescència. Com als millors anys de l'original, al petit apartament número 13 finalitzava les descobertes de la city contrastant opinions i impressions amb el sherpa new yorker personal. Acompanyats d'una cervesa de debò, i visitant les escales del pati del darrere, em vaig sentir talment com Kerouac, acompanyat de Bob Dylan.

Que no s'apague la llum, company!