Aigua

Ens faltava descobrir la comarca de Verapaz, la capital de la qual és Coban. La veritat és que en sortir de la comunitat maya vam tenir algunes dificultats diverses i curioses per anar cap allà: per un euro no vam tenir prou diners per pagar el bus i la senyora de Finca Paraiso ens va regalar 10 quetzals; després de fer un viatge de quasi dues hores vam intentar arribar al següent poble però el bus s'havia trencat i vam haver de tornar enrere amb un altre bus; l'endemà la zona va patir la manca de benzina derivada de la no negociació entre transportistes i el govern de la ciutat de Guatemala per un tema de restricció de la circulació a determinades hores..., vaja, que després de dos dies vam decidir canviar de ruta i anar cap a Coban. I allà vam viure dues experiències "d'aigua", una bona i una dolenta.

Semuc Champey és la primera, i les fotos parlen per si soles: la naturalesa ha creat una mena de piscines naturals, amb cascades i coves, i l'excursió va ser molt divertida (i el guia també era escolta...).

La segona és trista: l'endemà va començar a ploure de manera molt intensa i no va parar en hores i hores. Van morir 6 persones de Coban i rodalies a causa dels esfondraments de cases i carreteres per les fortes pluges que van inundar la zona. Nosaltres simplement ens vam haver de quedar a l'hostal un dia més, escoltant les notícies a la ràdio...

+ fotos (Semuc Champey)

+ fotos (pluges a Coban)

L'hospitalitat d'una comunitat maya

Moltes vegades els trajectes en autobús donen oportunitats molt especials. Havíem estat quatre dies a Livingston i després de viatjar tranquil·lament amb barca durant un parell d’hores per Rio Dulce, mirant els nenúfars, l’illa dels ocells i un paisatge que recordava el que hem vist de Vietnam per la tele, vam pujar a un autobús per anar a Finca Paraiso, un allotjament davant del llac Izabal, el mes gran de Guatemala. Però l’Òscar es va passar bona part del trajecte xerrant amb un home, el Felipe, que li va explicar que com l’endemà era el Dia Nacional i Internacional dels Pobles Indígenes, a la seva comunitat, al mig de la selva, estaven de festes. Ens ho vam pensar molt poc quan ens va convidar, i vam passar de llarg el nostre suposat destí per aturar-nos a un encreuament de camins de terra per esperar un “picop” (camioneta destartalada on vas dret agafat a una barra al mig) que pujaria els seus amics que venien amb les compres necessàries. Ja només aquell viatget estava valent la pena, i rèiem quan davant dels tolls d’aigua el motor s’apagava i havíem de baixar per empènyer.

Durant dos dies vam estar acollits a Poxlompoc (o alguna cosa així), una comunitat maya formada per unes 150 famílies, que majoritàriament treballen el camp, i que han creat una associació per a enfortir la seva identitat quechi, recuperar tradicions i alhora obrir-se a un tipus de turisme cultural i respectuós amb el medi, com un mitjà de desenvolupament comunitari. A més a més de nosaltres dos, com a “visitants” hi havia convidades persones d’altres projectes i associacions de la zona.

Durant la tarda van fer balls, al so de la marimba, i vam xerrar amb molta gent, davant la mirada curiosa dels nens i nenes, que flipaven i reien quan es miraven a la pantalla de la càmara de fotos. Després de sopar, arròs amb frijoles i “tortillas”, es va omplir l’església per a fer-hi una reunió i la prensentació de l’associació, i fins i tot ens van demanar que els adrecéssim unes paraules. L’endemà, llevant-nos abans de les 06h, hi havia l’activitat central: cerimònia maya a una cova al riu, també per decidir el nom de la cova. L’excursió va ser de més d’hora i mitja, per fang, pujades, selva, riu…, però el més sorprenent és que un d’ells la va fer amb la marimba a collibè! (una mena de xilofó de la mida d’un piano).

Abans que es tornés a pondre el sol vam acomiadar-nos i vam començar a baixar de nou cap al llac Izabal..., cansats però somrients, amb noves adreces de correu-e i sobretot la sensació d’haver viscut una experiència única.

“Bantiosh”!!

+ fotos

Yeah, man... Livingston

Fa una mica més de vint anys, a Livingston, que és com una petita península de Guatemala, però rodejada d'aigua de mar i de riu, una avioneta carregada de cocaina va estavellar-s'hi molt a prop. Fins llavors, era un poblet tranquil i pescador, però allò va canviar moltes coses durant un temps, en què no només es va consumir sinó sobretot vendre i per tant alguns van fer molts diners. Ha passat molt de temps i ens explicaven que les coses ja han tornat a la normalitat. Tot i això, encara es veuen hotels curiosos que sembla que van ser molt i ara estan en decadència.

A part d'aquesta curiosa història, Livingston és un lloc on conviuen ladinos, mayes, garífunes i gent hindú (descendents de migrants de la Índia), i també s'hi parla garífuna, dues llengües mayes, castellà i anglès. Durant quatre dies vam visitar la zona, sobretot acompanyats del George, un rastaman guatemaltec que se sentia més aviat belizeny, rient amb els seus acudits i filosofies, molt més properes a les nostres del què ens haguéssim imaginat. Molt curiosa, aquesta part del país, i encara més haver conegut d'aprop a través d'aquest tipus una part de la cultura garífuna i la visió del món d'un rastafari. Aquí sembla que Bob Marley sigui viu, i el reagge s'imposa arreu davant de les músiques pasteloses i del reggeton.

+ fotos

Belize, go slow!

Hi ha un petit país entre Guatemala i Mèxic, tocant al Carib, on l'entorn canvia de cop i és molt diferent que la resta. Belize va ser colònia anglesa fins l'any 81, per això a les monedes encara hi ha la reina i tot s'organitza i funciona amb una lògica diferent de la dels seus països veïns. La densitat de població és de 10 persones per km2, hi ha "mestizos" (els blancs que a guate són els ladinos), hi ha mayes, i la novetat és que aquí hi ha criolls i garifunas. Aquests són els descendents dels esclaus africans que van escapar de l'esclavatge que es feia a Jamaica o Cuba i que van arribar a aquest tros de terra. Els criolls són el resultat de la barreja entre els anglesos i els africans, que parlen un broken english. Els garifunas són sobretot descendents d'africans i diuen que la seva llengua és molt semblant a la que parlen a Ghana o a d'altres zones de l'oest d'Africa. Un entorn nou, i una cultura nova que hem descobert!!

També Belize és un de les meques del submarinisme i l'snorkel, ja que hi ha la segona barrera de corall més gran del món i una geografia molt curiosa que ha generat fenòmens com el mític Blue Hole. Així que a Caye Caulker, una illa més petita que Formentera on només hi ha bicicletes i alguns cotxes elèctrics com els del golf, varem fer 3 dies de panxing, combinant lectura i platja, i un d'esport navegant amb un veler per acostar-nos a les reserves marines, amb mantes, taurons i tortugues.. molt guapo.. Malgrat és una mica més car que els països del costat, Belize és un bon lloc per passar, descansar i visitar..

Ahh, i la llagosta és brutal!

Diada del pensament escolta, a Caye Caulker, Belize

Mayes d’ahir i d’avui

Encara no se sap perquè es va “col.lapsar” i l’any 900 després de la nostra era va caure la civilització maya. Durant els primers dies ens vam fixar molt en com viuen els mayes actuals i les seves problemàtiques, els efectes de la colonització, les desigualtats entre “ladinos” i indígenes... Visitant les runes de la ciutat de Palenque i a Yaxchilan a Chiapas (Mèxic), i després a Tikal, de nou a Guatemala, no hem parat de fer-nos preguntes i atabalar els guies, flipant amb una civilitzacio tan potent i avançada com la Maya. Entre aquestes visites, per la selva, allotjats en cabanyes i coneixent sempre gent d’arreu, vam estar a una comunitat de mayes lacandons, que son els únics que, fugint dels espanyols, es van endinsar a la selva i se’n van salvar, conservant les seves tradicions fins quasi l’actualitat. Porten els cabells llargs, hi ha poligàmia (nomes pels homes, clar), una mena de túnica blanca... Avui en dia, però, la situació canvia vertiginosament: com tots els altres mayes, no poden aprendre la seva llengua a l’escola, i a mes a mes, als nens els fan tallar-se els cabells i s’han de vestir “decentment”. D’altra banda, l’arribada del turisme ha fet aparèixer la competència dins la comunitat, i l’amor als diners...

Les runes mayes mostres l’esplendor d’un poble que va durar dos o tres milers d’anys. Estant dalt d’un dels seus temples tornàvem a pensar en el Downtown de Nova York, i intentàvem imaginar que un dia quedava abandonat, per sequeres, per emigració, per guerres o pel que fos. I es que el col.lapse del mon maya es encara avui un misteri...

+ fotos Palenque
+ fotos Yaxchilan
+ fotos Tikal

A desalambrar

Encara m'emociono quan penso en el cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 a Santiago de Xile, o en la repressió de la dictadura argentina. Potser és que de ben petit els meus pares em posaven cançons del Víctor Jara i m'explicaven la seva historia i la de milers de revolucionaris, o perquè després vaig descobrir en Daniel Viglietti i vaig conèixer la Sílvia. Sigui pel que sigui, sempre he sentit una sensibilitat especial per aquests temes i un agermanament amb aquella gent que lluitava per "desalambrar" i aconseguir un país més just, lliure, on tothom visqués dignament.

Hi ha gent que se'n riu, d'aquest sentiment, fins i tot el fill de Vargas Llosa va escriure un llibre titulat " Manual del perfecto imbécil latinoamericano o español" (o quelcom semblant) on se'n reia i ridiculitzava la gent d'esquerres que lluitava. Doncs bé, jo no em sento ni llatinoamericà ni espanyol, però segur que sóc un imbècil d'aquests... una persona d'esquerres que vol un canvi d'un sistema tan injust.

Abans d'ahir vaig conèixer el Jorge Salinas, un mexicà de DF, d'uns 60 anys, jubilat de la companyia telefònica mexicana i sindicalista. Un històric de la lluita social, que sopava al nostre costat en un dels menjadors de l'Encuentro Zapatista, i gràcies a l'espontaneïtat de l'Elena, ens vàrem saludar i vam tenir una conversa de quatre hores. I després encara va agafar la guitarra i va cantar cançons mítiques ja amb molta més gent al voltant d'un petit foc. Tant nosaltres, com els nostres col·legues suís i suec, ens vàrem emocionar quan explicava la repressió que havia patit feia aproximadament un any quan en una manifestació pacífica contra l'aeroport que volien construir a Atenco va ser apallissat per una vintena de policies, detingut i empresonat durant una setmana conjuntament amb 200 persones més, entre elles dues espanyoles que també van ser violades.

Tant aquests fets, com els que actualment succeeixen a Oaxaca, els assassinats impunes o la repressió sistemàtica que practica el govern Mexicà amb aquella gent que protesta, em van fer avergonyir d'haver pensat algun dia que situacions com aquesta ja no es produïen a països com Mèxic. Sovint només prestem atenció als cops d'estat i les guerres donant per descomptat que en països "estabilitzats" i fins i tot desenvolupats les llibertats més fonamentals són respectades.

Per la meva part, seguiré sent més imbècil que mai.

+ fotos del encuentro zapatista

La Revolució Sensata

Fa 14 anys vam sentir a parlar de l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) i sobretot del "Subcomandante insurgente Marcos", mític portantveu de les seves peticions i de la seva forma de veure el món. Des d’aleshores, en comptades ocasions ens informen sobre què està passant a Chiapas i sobre l’evolució del conflicte.
Aquests darrers dies hem tingut la sort de visitar una trobada internacional on els zapatistes expliquen a la societat civil internacional quina feina han desenvolupat des que es van rebel•lar l’any 1994.
Durant 9 dies es realitzen conferències i taules rodones on expliquen i es debat sobre com treballen la salut, l’educació, la situació de la dona, el cooperativisme, la comunicació, la recuperació de la cultura maya... en aquells pobles que van decidir adscriure’s al projecte rebel i insurgent sorgit després de la guerra. Es tracta de comunitats mayes que tradicionalment havien estat abandonades pel govern mexicà, condemnades a no tenir cap servei, a patir la repressió sistemàtica quan reclamaven els seus drets i a treballar per als grans terratinents.
El que més ens ha agradat d’aquest moviment és la manca de doctrina, la humilitat en l’explicació dels seus projectes, el reconeixement de les deficiències, el sistema democràtic que permet a les comunitats decidir si volen o no formar part de l'EZLN i autogestionar-se cada una sense un manual, l’absència de les drogues i l’alcohol, l'empoderament de les dones... I el que més ens entristeix és la manca de coneixement que tenim a Europa d’aquesta realitat i de les agressions contínues que pateixen per part d’un Estat caracteritzat per la corrupció permanent i la manca de respecte als drets humans.
Podem dir que l'EZLN avui en dia és més una comunitat autogestionada que un exèrcit, però homes, dones i infants segueixen portant passamuntanyes per evitar la repressió i mantenen les armes per tenir el dret a defensar-se el dia que sigui necessari.

Mori el mal Govern!!
Viva Zapata, cabrones!

+ fotos

Més enllá de les guies de viatge o l'emoció de les tortugues

Boca del Cielo és encara un petit paraís salvatge i oblidat que no surt a les guies de viatge que hem consultat, a la costa de Chiapas, al Pacífic, a unes 4 hores de viatge des de la ciutat de San Cristobal. És com una illa d'uns 30 km de llarg i menys d'1 d'ample, separat de la terra ferma per uns 10 minuts de llanxa motora. No hi ha aigua corrent, i una part no té llum des de fa com 8 mesos, que va caure un llamp a la torre. La gent que hi viu, poca, fa una combinació curiosa de casa seva, perqué també és restaurant i ofereix llits a un turisme sobretot local. Nosaltres vam estar a una tenda de campanya sota una palapa (com sostre de palmera) a la Cabaña de Blas, un noi de l'Hospitalet que s'hi va instal.lar fa anys. A part dels kilometres de platja deserta, el peix i les gambes, el mes emocionant va ser acompanyar els voluntaris que estan a un centre de recuperació de tortugues, per protegir-les dels "hueveros", gent que es dedica a robar els ous de tortuga per vendre'ls. Des de la mitjanit i fins les 03 de la matinada vam estar dalt d'un quad buscant les enormes tortugues que aquella nit, amb el canvi de lluna, havien sortit a pondre els ous. Havies de trobar el seu rastre a la sorra, com una marca de tractor, i uns 20 metres endins hi havia la tortuga, fent un forat. Quan comenca a pondre els ous és quan es poden agafar, perque ja no se n'adona. En posa entre 85 i 120, la sents respirar, s'esforca i es cansa, i la pots acariciar. Després ella tapa el forat, movent tot el seu cos, i se'n torna a l'aigua, a poc a poc. El més trist era seguir un rastre i no trobar la tortuga, i uns metres més enlla descobrir uns xavals que n'havien robat els ous. Moltes vegades, no esperen ni tan sols que pareixi, sino que li obren la panxa amb un ganivet i li treuen, deixant-la mig morta... Però la feina que fan aquests voluntaris socials i el centre de recuperació està canviant les consciències i veure néixer tortuguetes és ara molt valorat pels infants, que ja no seran "hueveros" com els seus avis.

+ fotos

San Cristóbal forever, malgrat la tristesa...

L’antiga capital de Chiapas és cosina d’Antigua a Guatemala i de Trinidad a Cuba. Hem tingut la sort de visitar-les totes tres i de viure la màgia que destil·len. Realment les ciutats colonials són molt boniques i interessants, els carrers empedrats, els patis interiors, les cases baixes, el parc central... Però aquí a San Cristobal hem pensat que hagués estat millor no haver-les visitat mai i que no existissin. Exactament això, en el fons és molt fàcil d’entendre. La colonització va destruir la cultura d’aquesta zona i va provocar un genocidi tan bestial que les nostres ments no es poden imaginar. Durant tot aquest viatge estem veient el molt que queda d’aquella cultura i forma de vida, però avui al fantàstic museu de Na Bolom hem conegut encara noves dimensions del gran desastre que va suposar la colonització.

Paradoxalment, ens queden les ciutats colonials, però, malgrat la seva bellesa no és el mateix!

+ fotos

Nebaj, el record de la guerra.

El Triangle Ixil està al nord oest del país, format per tres poblacions rurals on la guerrilla va tenir un pes molt important durant la guerra civil que va assetjar Guatemala durant més de 30 anys. Vam arribar a Nebaj en el moment àlgid del discurs del candidat Colom, també de dretes, com quasi tots els que es presenten. L'endemà, el guia ixil Nicolás ens va portar fins a Acul, recorrent un camí de pedres, fang, camps de blat de moro, camins entre cases de tova, boscos humits..., a vegades sota el sol i d'altres sota la pluja.

Ell, home tímid i antic guerriller, ens explicava com la guerrilla s'amagava a les muntanyes i rebia suport del poble; com l'exèrcit va fer-hi matances que encara són ben presents a l'imaginari col·lectiu de la població, i com aquesta, que parla com a primera, i a vegades única llengua, l'ixil i/o el quiché, va ser la principal víctima: tant com a civil, com a guerrillera o com a carn de canó de l'exèrcit. Gracies, Nuria, a més l'informe tambe ajuda a comprendre la situacio!

+ fotos de Nebaj

Xela, ciutat cultural

La Jara ens n'havia parlat molt bé, i realment va valer la pena passar un parell de nits a aquesta segona ciutat guatemalenca. La reunió amb els escoltes, la festa per recaptar diners per una ONG local de projectes educatius, el bany a les aigües termals a prop de Zunil amb l'irlandès, la colombiana i les suïsses...

I mentre estem a una ciutat que impulsa la cultura i la participació, llegim entristits com la Ley del Libro no té en compte la tradició cooperativa del nostre país.

+ fotos de Xela

Atitlan: un lloc en el món

Quan arribes al llac Atitlan, després de recórrer en bus Antigua –Panajachel, et desconcerta. Tothom que hi ha estat ens havia dit que és undels llocs més bonics del planeta, però es que fins que no ho veus no hoentens. A una alçada d’uns 2000 metres, i rodejat de volcans de mes de3000 metres, hi ha una extensió d’aigua tranquil•la, blava i immensa, arrapada a les faldilles verdes de les muntanyes.

Creuar amb llanxa fins aSan Pedro ens semblà divertit, i en els dies següents ens acostumarem a aquest mitjà de transport. Tots els pobles del voltant tenen noms desants, i aquest és el més hippy: bàsicament hi ha motxillers, hotelets senzills i de colors, bars diversos amb chill out i jardins, vaja, tranquil.litat, bona cuina i bons amics!!!

Ens va faltar posar una espelma a Maximon per la pota del Bernat...

+ fotos d'Atitlan

Chichi... els colors dels mayes

El mercat de Chichicastenango és el mercat indígena més impressionant deGuatemala, diuen, nosaltres encara ho hem de comprovar, però certament ésimmens i molt interessant. Evidentment també hi ha turistes, però et potsbarrejar per allà amb la gent dels pobles del voltant que hi van a vendrei comprar. Mercat de teixits, de menjar, de sabates, d’electrònica moooltusada, de música, de màscares i joguines de fusta, molts colors i molttranquil, molt diferent dels souks marroquins. Hem dinat a una mena decantina dins del mercat on érem els únics estrangers: pollastre fregit ambpatates fregides i arròs, boníssim..., i si et deixes anar tot surtrodat..., vaja, de moment!!De nit, de nou a Antigua, la nostra última durant aquests primers dies deviatge. Seguim l’actualitat del país guatemaltenc (la del nostre ens famés mandra) a través del diari Prensa Libre. Diuen que és el més crític iobjectiu, però les referències a la quantitat de morts diaris perviolència, bàsicament a la capital, no deixa d’estar a les primerespàgines amb un cert to sensacionalista als nostres ulls europeus... Hitornarem el 17 d’agost!

+ fotos Chichi

Pacaya, Pacaya!

Familia Pacaya!!! Aixo sí que es un volcà! I el guia era collonut, esconeixia cada pam de la muntanya, les roques negres d’on surt encara fum iforats de ferro roent. Amb un grupillo, caminant durant quasi 2 hores hemsuperat un desnivell d’uns 800 metres. Primer per bosc humit, després per muntanya verda però pelada i després nomes roca negra, fins i tot calenta i a trossos incandescent. Fins arribar al peu de la part més en ebullició,que ens havíem de treure la jaqueta i tot de la calor.

Se’ns ha fet fosc durant el camí de baixada, i a la llum de les lots hem xerrat sobretot amb dos nois suïssos, cooperants a Chiapas i ara de viatgeper Guate, comentant el documental que el dia anterior van passar a lallibreria El Sitio, sobre el moviment revolucionari dels anys 70 i els fills de guerrillers/es que enviaven a les “colmenas”, ara homes i dones d’una trentena d’anys que analitzaven com funcionaven aquesta mena de cases protegides, primer a Nicaragua i després a Cuba.

+ fotos Pacaya

La sort de viatjar! ANTIGUA

Les 06 del mati, Manhattan, un cotxe negre immens amb nom de president ensrecull per portar-nos a l’aeroport de La Guardia, a menys d’una hora delcentre de Nova York. A les 07:30h ens entaulem ja facturats: ous remenats,patates, bacon i cafè amb llet, es tracta d’omplir la panxa per dormir bea l’avio. Després de volar una estona, aterrem a Charlotte, que encara nosabem situar al mapa americà. Quatre o cinc hores mes tard, arribem a laciutat de Guatemala, però encara ens falta arribar a Antigua…! Finalmentho aconseguim, i ens instal•lem a aquesta bonica ciutat colonial durant 4nits. Ja abans d’arribar, però, comencem a analitzar la campanya electoraldels més de 15 partits polítics que concorren a les eleccions del propersetembre a un país colpejat contínuament per la corrupció i l’incomplimentdels acords de pau de mitjans dels 90.És l’estació humida, però no plou ni fa calor. La ciutat és de casesbaixes i molts colors, ple de bars, restaurants, agencies de viatges ibotiguetes, tots els carrers empedrats, i on es combinen els busosaquelles escolars grocs dels USA amb els carros de cavalls, lesmotocicletes i els cotxes atrotinats. Hi ha molts turistes, o més aviatestrangers, estudiant castellà i d’altres que s’hi han instal•lat.L’allotjament és perfecte: té una terrasseta i les parets de color grocamb sols de ferro i mascares, a l’Anna li encantaria!

+fotos

Algunes impressions de Nova York

És impressionant la quantitat d'informació que tenim dels Estats Units d'Amèrica, i alhora, quantes coses et sorprenen quan arribes a una ciutat com New York. Els USA estan per tot arreu a les nostres vides barcelonines, molt més que no pas la Xina o la Índia, però tot i així, tenim tòpics i tendim a generalitzar i criticar per sistema. Nova York és, diuen, un oasi als EUA, això no ho hem pogut comprovar, però el què sí que hem vist és una ciutat que no et deixa indiferent, i que alhora té moltes cares.

Evidentment, hem pujat a l'Empire a fer el guiri i vam veure com la llum del sol donava pas a les llums de la ciutat. Hem descobert els parcs, alguns immensos, com el Central Park, on la gent s'hi refugia i esdevenen un veritable lloc d'esbarjo trencant l'asfalt de la ciutat. La Zona Zero també et toca, però no pel solar ple de màquines, sinó pel què s'explica per exemple a l'església del davant. Això sí, enlloc es contextualitza l'atemptat, només es parla de la tragèdia i la unió del poble novayorquès.

El luxe de la 5th Avenue, el Rockefeller's Center, el Moma, el passeig pel Brooklyn Bridge i la cua per un gelat deliciós, els noodles i les birres pel Village, les hamburgueses de debò i boníssimes, una barbacoa el 4 de juliol al parc, conèixer el Soho, Chinatown i el què queda de Littleitaly. Els gratacels d'Uptown i Times Square, malgrat ho hem vist a mil sèries de televisió, et deixen amb la boca oberta. I vaja, segur q ens deixem altres racons.

Això sí, el què t'ajuda més a comprendre un lloc nou és la seva gent. Per això la companyia de la Jodi i l'Oscar ha estat clau, deliciosa! Gràcies, macos!

Chelsea Hotel

Al barri de Chelsea, al cor de Manhattan, hi ha el mític Chelsea Hotel, històric lloc de trobada d'intel·lectuals, bohemis i artistes, com Cohen, Janis Joplin, Warhol o Arthur Miller. Fa pocs dies, van cessar el director i ànima mater d'aquest establiment, Stanley Bard, de 73 anys, responsabilitzant-lo de la seva progressiva decadència, per fer-ne un de nou, que de ben segur no tindrà la mateixa màgia.

Concidint quasi en el temps, i a un altre nivell, he tingut la sort de viure a un nou Chelsea Hotel en plena esplendor i efervescència. Com als millors anys de l'original, al petit apartament número 13 finalitzava les descobertes de la city contrastant opinions i impressions amb el sherpa new yorker personal. Acompanyats d'una cervesa de debò, i visitant les escales del pati del darrere, em vaig sentir talment com Kerouac, acompanyat de Bob Dylan.

Que no s'apague la llum, company!