L'hospitalitat d'una comunitat maya

Moltes vegades els trajectes en autobús donen oportunitats molt especials. Havíem estat quatre dies a Livingston i després de viatjar tranquil·lament amb barca durant un parell d’hores per Rio Dulce, mirant els nenúfars, l’illa dels ocells i un paisatge que recordava el que hem vist de Vietnam per la tele, vam pujar a un autobús per anar a Finca Paraiso, un allotjament davant del llac Izabal, el mes gran de Guatemala. Però l’Òscar es va passar bona part del trajecte xerrant amb un home, el Felipe, que li va explicar que com l’endemà era el Dia Nacional i Internacional dels Pobles Indígenes, a la seva comunitat, al mig de la selva, estaven de festes. Ens ho vam pensar molt poc quan ens va convidar, i vam passar de llarg el nostre suposat destí per aturar-nos a un encreuament de camins de terra per esperar un “picop” (camioneta destartalada on vas dret agafat a una barra al mig) que pujaria els seus amics que venien amb les compres necessàries. Ja només aquell viatget estava valent la pena, i rèiem quan davant dels tolls d’aigua el motor s’apagava i havíem de baixar per empènyer.

Durant dos dies vam estar acollits a Poxlompoc (o alguna cosa així), una comunitat maya formada per unes 150 famílies, que majoritàriament treballen el camp, i que han creat una associació per a enfortir la seva identitat quechi, recuperar tradicions i alhora obrir-se a un tipus de turisme cultural i respectuós amb el medi, com un mitjà de desenvolupament comunitari. A més a més de nosaltres dos, com a “visitants” hi havia convidades persones d’altres projectes i associacions de la zona.

Durant la tarda van fer balls, al so de la marimba, i vam xerrar amb molta gent, davant la mirada curiosa dels nens i nenes, que flipaven i reien quan es miraven a la pantalla de la càmara de fotos. Després de sopar, arròs amb frijoles i “tortillas”, es va omplir l’església per a fer-hi una reunió i la prensentació de l’associació, i fins i tot ens van demanar que els adrecéssim unes paraules. L’endemà, llevant-nos abans de les 06h, hi havia l’activitat central: cerimònia maya a una cova al riu, també per decidir el nom de la cova. L’excursió va ser de més d’hora i mitja, per fang, pujades, selva, riu…, però el més sorprenent és que un d’ells la va fer amb la marimba a collibè! (una mena de xilofó de la mida d’un piano).

Abans que es tornés a pondre el sol vam acomiadar-nos i vam començar a baixar de nou cap al llac Izabal..., cansats però somrients, amb noves adreces de correu-e i sobretot la sensació d’haver viscut una experiència única.

“Bantiosh”!!

+ fotos