dimecres, 15 d’agost de 2007

Aigua




Ens faltava descobrir la comarca de Verapaz, la capital de la qual és Coban. La veritat és que en sortir de la comunitat maya vam tenir algunes dificultats diverses i curioses per anar cap allà: per un euro no vam tenir prou diners per pagar el bus i la senyora de Finca Paraiso ens va regalar 10 quetzals; després de fer un viatge de quasi dues hores vam intentar arribar al següent poble però el bus s'havia trencat i vam haver de tornar enrere amb un altre bus; l'endemà la zona va patir la manca de benzina derivada de la no negociació entre transportistes i el govern de la ciutat de Guatemala per un tema de restricció de la circulació a determinades hores..., vaja, que després de dos dies vam decidir canviar de ruta i anar cap a Coban. I allà vam viure dues experiències "d'aigua", una bona i una dolenta.



Semuc Champey és la primera, i les fotos parlen per si soles: la naturalesa ha creat una mena de piscines naturals, amb cascades i coves, i l'excursió va ser molt divertida (i el guia també era escolta...).



La segona és trista: l'endemà va començar a ploure de manera molt intensa i no va parar en hores i hores. Van morir 6 persones de Coban i rodalies a causa dels esfondraments de cases i carreteres per les fortes pluges que van inundar la zona. Nosaltres simplement ens vam haver de quedar a l'hostal un dia més, escoltant les notícies a la ràdio...



+ fotos (Semuc Champey)


+ fotos (pluges a Coban)



dilluns, 13 d’agost de 2007

L'hospitalitat d'una comunitat maya


Moltes vegades els trajectes en autobús donen oportunitats molt especials. Havíem estat quatre dies a Livingston i després de viatjar tranquil·lament amb barca durant un parell d’hores per Rio Dulce, mirant els nenúfars, l’illa dels ocells i un paisatge que recordava el que hem vist de Vietnam per la tele, vam pujar a un autobús per anar a Finca Paraiso, un allotjament davant del llac Izabal, el mes gran de Guatemala. Però l’Òscar es va passar bona part del trajecte xerrant amb un home, el Felipe, que li va explicar que com l’endemà era el Dia Nacional i Internacional dels Pobles Indígenes, a la seva comunitat, al mig de la selva, estaven de festes. Ens ho vam pensar molt poc quan ens va convidar, i vam passar de llarg el nostre suposat destí per aturar-nos a un encreuament de camins de terra per esperar un “picop” (camioneta destartalada on vas dret agafat a una barra al mig) que pujaria els seus amics que venien amb les compres necessàries. Ja només aquell viatget estava valent la pena, i rèiem quan davant dels tolls d’aigua el motor s’apagava i havíem de baixar per empènyer.

Durant dos dies vam estar acollits a Poxlompoc (o alguna cosa així), una comunitat maya formada per unes 150 famílies, que majoritàriament treballen el camp, i que han creat una associació per a enfortir la seva identitat quechi, recuperar tradicions i alhora obrir-se a un tipus de turisme cultural i respectuós amb el medi, com un mitjà de desenvolupament comunitari. A més a més de nosaltres dos, com a “visitants” hi havia convidades persones d’altres projectes i associacions de la zona.

Durant la tarda van fer balls, al so de la marimba, i vam xerrar amb molta gent, davant la mirada curiosa dels nens i nenes, que flipaven i reien quan es miraven a la pantalla de la càmara de fotos. Després de sopar, arròs amb frijoles i “tortillas”, es va omplir l’església per a fer-hi una reunió i la prensentació de l’associació, i fins i tot ens van demanar que els adrecéssim unes paraules. L’endemà, llevant-nos abans de les 06h, hi havia l’activitat central: cerimònia maya a una cova al riu, també per decidir el nom de la cova. L’excursió va ser de més d’hora i mitja, per fang, pujades, selva, riu…, però el més sorprenent és que un d’ells la va fer amb la marimba a collibè! (una mena de xilofó de la mida d’un piano).

Abans que es tornés a pondre el sol vam acomiadar-nos i vam començar a baixar de nou cap al llac Izabal..., cansats però somrients, amb noves adreces de correu-e i sobretot la sensació d’haver viscut una experiència única.

“Bantiosh”!!

+ fotos



divendres, 10 d’agost de 2007

Yeah, man... Livingston








Fa una mica més de vint anys, a Livingston, que és com una petita península de Guatemala, però rodejada d'aigua de mar i de riu, una avioneta carregada de cocaina va estavellar-s'hi molt a prop. Fins llavors, era un poblet tranquil i pescador, però allò va canviar moltes coses durant un temps, en què no només es va consumir sinó sobretot vendre i per tant alguns van fer molts diners. Ha passat molt de temps i ens explicaven que les coses ja han tornat a la normalitat. Tot i això, encara es veuen hotels curiosos que sembla que van ser molt i ara estan en decadència.

A part d'aquesta curiosa història, Livingston és un lloc on conviuen ladinos, mayes, garífunes i gent hindú (descendents de migrants de la Índia), i també s'hi parla garífuna, dues llengües mayes, castellà i anglès. Durant quatre dies vam visitar la zona, sobretot acompanyats del George, un rastaman guatemaltec que se sentia més aviat belizeny, rient amb els seus acudits i filosofies, molt més properes a les nostres del què ens haguéssim imaginat. Molt curiosa, aquesta part del país, i encara més haver conegut d'aprop a través d'aquest tipus una part de la cultura garífuna i la visió del món d'un rastafari. Aquí sembla que Bob Marley sigui viu, i el reagge s'imposa arreu davant de les músiques pasteloses i del reggeton.


+ fotos

dilluns, 6 d’agost de 2007

Belize, go slow!


Hi ha un petit país entre Guatemala i Mèxic, tocant al Carib, on l'entorn canvia de cop i és molt diferent que la resta. Belize va ser colònia anglesa fins l'any 81, per això a les monedes encara hi ha la reina i tot s'organitza i funciona amb una lògica diferent de la dels seus països veïns. La densitat de població és de 10 persones per km2, hi ha "mestizos" (els blancs que a guate són els ladinos), hi ha mayes, i la novetat és que aquí hi ha criolls i garifunas. Aquests són els descendents dels esclaus africans que van escapar de l'esclavatge que es feia a Jamaica o Cuba i que van arribar a aquest tros de terra. Els criolls són el resultat de la barreja entre els anglesos i els africans, que parlen un broken english. Els garifunas són sobretot descendents d'africans i diuen que la seva llengua és molt semblant a la que parlen a Ghana o a d'altres zones de l'oest d'Africa. Un entorn nou, i una cultura nova que hem descobert!!

També Belize és un de les meques del submarinisme i l'snorkel, ja que hi ha la segona barrera de corall més gran del món i una geografia molt curiosa que ha generat fenòmens com el mític Blue Hole. Així que a Caye Caulker, una illa més petita que Formentera on només hi ha bicicletes i alguns cotxes elèctrics com els del golf, varem fer 3 dies de panxing, combinant lectura i platja, i un d'esport navegant amb un veler per acostar-nos a les reserves marines, amb mantes, taurons i tortugues.. molt guapo.. Malgrat és una mica més car que els països del costat, Belize és un bon lloc per passar, descansar i visitar..

Ahh, i la llagosta és brutal!

Diada del pensament escolta, a Caye Caulker, Belize




dijous, 2 d’agost de 2007

Mayes d’ahir i d’avui



Encara no se sap perquè es va “col.lapsar” i l’any 900 després de la nostra era va caure la civilització maya. Durant els primers dies ens vam fixar molt en com viuen els mayes actuals i les seves problemàtiques, els efectes de la colonització, les desigualtats entre “ladinos” i indígenes... Visitant les runes de la ciutat de Palenque i a Yaxchilan a Chiapas (Mèxic), i després a Tikal, de nou a Guatemala, no hem parat de fer-nos preguntes i atabalar els guies, flipant amb una civilitzacio tan potent i avançada com la Maya. Entre aquestes visites, per la selva, allotjats en cabanyes i coneixent sempre gent d’arreu, vam estar a una comunitat de mayes lacandons, que son els únics que, fugint dels espanyols, es van endinsar a la selva i se’n van salvar, conservant les seves tradicions fins quasi l’actualitat. Porten els cabells llargs, hi ha poligàmia (nomes pels homes, clar), una mena de túnica blanca... Avui en dia, però, la situació canvia vertiginosament: com tots els altres mayes, no poden aprendre la seva llengua a l’escola, i a mes a mes, als nens els fan tallar-se els cabells i s’han de vestir “decentment”. D’altra banda, l’arribada del turisme ha fet aparèixer la competència dins la comunitat, i l’amor als diners...

Les runes mayes mostres l’esplendor d’un poble que va durar dos o tres milers d’anys. Estant dalt d’un dels seus temples tornàvem a pensar en el Downtown de Nova York, i intentàvem imaginar que un dia quedava abandonat, per sequeres, per emigració, per guerres o pel que fos. I es que el col.lapse del mon maya es encara avui un misteri...

+ fotos Palenque
+ fotos Yaxchilan
+ fotos Tikal

dimecres, 1 d’agost de 2007

A desalambrar




Encara m'emociono quan penso en el cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 a Santiago de Xile, o en la repressió de la dictadura argentina. Potser és que de ben petit els meus pares em posaven cançons del Víctor Jara i m'explicaven la seva historia i la de milers de revolucionaris, o perquè després vaig descobrir en Daniel Viglietti i vaig conèixer la Sílvia. Sigui pel que sigui, sempre he sentit una sensibilitat especial per aquests temes i un agermanament amb aquella gent que lluitava per "desalambrar" i aconseguir un país més just, lliure, on tothom visqués dignament.



Hi ha gent que se'n riu, d'aquest sentiment, fins i tot el fill de Vargas Llosa va escriure un llibre titulat " Manual del perfecto imbécil latinoamericano o español" (o quelcom semblant) on se'n reia i ridiculitzava la gent d'esquerres que lluitava. Doncs bé, jo no em sento ni llatinoamericà ni espanyol, però segur que sóc un imbècil d'aquests... una persona d'esquerres que vol un canvi d'un sistema tan injust.



Abans d'ahir vaig conèixer el Jorge Salinas, un mexicà de DF, d'uns 60 anys, jubilat de la companyia telefònica mexicana i sindicalista. Un històric de la lluita social, que sopava al nostre costat en un dels menjadors de l'Encuentro Zapatista, i gràcies a l'espontaneïtat de l'Elena, ens vàrem saludar i vam tenir una conversa de quatre hores. I després encara va agafar la guitarra i va cantar cançons mítiques ja amb molta més gent al voltant d'un petit foc. Tant nosaltres, com els nostres col·legues suís i suec, ens vàrem emocionar quan explicava la repressió que havia patit feia aproximadament un any quan en una manifestació pacífica contra l'aeroport que volien construir a Atenco va ser apallissat per una vintena de policies, detingut i empresonat durant una setmana conjuntament amb 200 persones més, entre elles dues espanyoles que també van ser violades.



Tant aquests fets, com els que actualment succeeixen a Oaxaca, els assassinats impunes o la repressió sistemàtica que practica el govern Mexicà amb aquella gent que protesta, em van fer avergonyir d'haver pensat algun dia que situacions com aquesta ja no es produïen a països com Mèxic. Sovint només prestem atenció als cops d'estat i les guerres donant per descomptat que en països "estabilitzats" i fins i tot desenvolupats les llibertats més fonamentals són respectades.


Per la meva part, seguiré sent més imbècil que mai.

+ fotos del encuentro zapatista